De carretera a escenari de torres d’estiueig, benzineres pioneres i canvis urbanístics, aquesta avinguda és un mosaic d’història, memòria veïnal i transformació urbana
L’avinguda de Cornellà és avui una via urbana amb trànsit, trambaix i arbres exòtics. Però si la travessem amb ulls d’historiador, descobrim que el seu passat ens parla de carruatges, benzineres, cases senyorials i fins i tot d’un ficus centenari.
Tal com recull Roser Camps al llibre “Passejada pels vells i nous carrers d’Esplugues” (2017), aquesta avinguda formava part de l’antiga carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, oberta a principis del segle XX com a eix de connexió entre el Baix Llobregat i el Maresme. Des de Cornellà, el traçat passava per Esplugues i continuava cap a Barcelona seguint l’actual avinguda dels Països Catalans i diversos passeigs urbans.
A Esplugues, ben aviat la carretera va començar a transformar-se. A banda i banda es van plantar plataners per donar ombra als primers automòbils, i a finals dels anys vint, el Servei Estació —un dels establiments mecànics més destacats de Barcelona— hi va obrir una sucursal. Segons testimonis com el de Núria Rovira Albella, els conductors de Barcelona hi venien a omplir el dipòsit perquè la benzina a Esplugues era cinc cèntims més barata.
Un passeig entre torres i jardins
Després de la postguerra, l’avinguda es convertí en una zona d’estiueig i de residència. Es van construir torres i cases unifamiliars amb jardí, especialment a l’anomenada Urbanització Batlló. Algunes de les més conegudes van ser la torre Panchita, la de la família Valdé —amb una gran gàbia d’ocells al jardí—, la Villa Maria del doctor Galzeran o la torre de la família Herrera, vinculada a l’empresa Ballestas La Constructora.
A la banda esquerra, superat el torrent del Salt del Pi, hi havia la casa d’en Nicolau Borràs, pintor industrial, i més avall, la del Casal Montserrat o la coneguda “torre dels valencians”, construïda per la família Gaya. D’aquest paisatge, avui en queda poc, però el ficus monumental que es conserva al mateix lloc on hi havia les “torretes de cal Pons” n’és un testimoni vivent.
També en aquesta època s’hi van construir les primeres cases de la família Pons i Termes (1935) i es va instal·lar un quiosc de llaminadures, gestionat pel senyor Adán, un personatge molt recordat pels espluguins que encara el veuen venent caramels, pipes i sidral Bragulat als peus del pont.
Eixamplaments, enderrocs i el pas del tramvia
Els anys seixanta i setanta van suposar un gran canvi per a l’avinguda de Cornellà. Es van fer millores com l’enllumenat (1960) i es va construir un pas subterrani (1969) que només va durar uns anys. Amb l’eixamplament de la via i les obres del Tram, que començà a funcionar el 2004 i amb el qual no tothom estava a favor, van desaparèixer moltes cases, inclosa la Villa Maria, i es va redibuixar totalment la fesomia del carrer.
Aquest procés d’urbanització es va veure culminat per la instal·lació de dues escultures públiques que hi posen un toc artístic: Albada, d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, a la cruïlla amb Laureà Miró, i el Monument homenatge al Baix Llobregat, d’Agustí Guasch, inaugurat l’any 1985 amb la presència del president Josep Tarradellas.
Avui, l’avinguda de Cornellà és un mosaic d’història, memòria veïnal i transformació urbana. I si ens hi fixem bé, encara hi veurem algunes palmeres i pruneres que recorden el passat, i potser algun espluguí que, com el senyor Adán, manté viva la memòria d’un carrer que ha viscut —i viu— moltes vides.
📚 Aquest article s’ha elaborat principalment a partir del llibre “Passejada pels vells i nous carrers d’Esplugues”, de Roser Camps (2017)
