El Raval de Sant Mateu tenia unes 45 cases i una vida veïnal intensa fins a la seva desaparició el 1968
El carrer del Raval de Sant Mateu, a la zona de la Ciutat Diagonal, recorda avui el nom d’un antic barri d’Esplugues que va desaparèixer completament l’estiu de 1968 per la construcció de l’autopista A-2. Llavors van ser enderrocades gairebé totes les cases dels tres carrers que configuraven aquest petit nucli: l’Arrabal de San Mateo, el carrer General Manso i el carrer dels Sometents —del qual només es va mantenir una part.
Tot i que el Raval va desaparèixer físicament, encara se’n poden trobar dos testimonis materials que ajuden a imaginar-ne l’emplaçament: una petita part de Cal Franco i una casa que es va salvar i que, amb el temps, s’ha ampliat i és coneguda avui com a edifici Dàrsena.
Orígens medievals: de la Quadra de Picalqués al Raval
Per entendre els orígens del Raval, cal retrocedir fins a l’edat mitjana, quan Esplugues —aleshores coneguda com a Speluncis— formava part del territori reialenc de Barcelona. No hi havia senyors feudals, sinó que el domini pertanyia directament als comtes i reis.
Entre els segles XI i XII, es van establir fortificacions al voltant de la ciutat de Barcelona i s’assignaren grans extensions de terra a famílies nobles. A Esplugues, la família Picalqués va erigir la seva pròpia “quadra” o castell, que donava nom al seu domini: la Quadra de Picalqués, antecedent històric del qual avui coneixem com la Torre dels Lleons.
Amb el pas dels segles, les propietats passaren a mans d’altres famílies, com els comtes de Darnius i la nissaga dels Taverner. Aquestes famílies van impulsar nous habitatges i contractes d’establiment al llarg del segle XVIII, fet que va permetre una primera urbanització a la zona que, amb el temps, seria coneguda com a Raval —un terme que fa referència a les zones extramurs, fora del nucli principal.
Un barri construït a poc a poc
Les primeres construccions s’aixequen a la vora de la carretera reial. El comte de Darnius trasllada l’hostal de l’època a l’emplaçament on avui hi ha la Casa de la Vila, i alhora inicia una nova vida urbana al voltant del seu antic emplaçament, amb cases i petites explotacions. Altres propietaris, com Josep de Ferrer i Alemany, Josep Jané o Eulàlia Carbonell, també construeixen habitatges que donaran lloc a nous carrers: el de Sant Francesc, que després s’anomenarà carrer Nou i, finalment, General Manso.
Cap a finals del segle XVIII, el Raval ja es pot considerar un autèntic nucli de població, en sintonia amb l’auge econòmic i demogràfic que també es vivia en altres punts de Catalunya.
El Raval: un món propi, fora del centre
Amb el temps, el Raval esdevé un petit barri independent, amb dues vies principals: el carrer central i el de General Manso, on hi havia el col·legi de les monges, comerços com cal Blas o cal Rei i cases com cal Tató, can Franco o can Carbonell. Aquest últim, del segle XIV, juntament amb can Baldiri, actuava com a baluard als extrems del barri fins al seu enderroc.
Malgrat la precarietat d’alguns serveis —carrers sense asfaltar, falta d’aigua corrent— els veïns vivien amb una gran dignitat i netedat: cada casa regava i escombrava el seu tros, i les comunes se situaven als patis. Una font pública abastia el barri gràcies a una mina de muntanya, tot i que no sempre n’hi havia prou. El 1948, l’Ajuntament ja demanava més subministrament a la Sociedad de Aguas de Barcelona.
Can Franco, imatges extretes de l'AMEL
Revetlles, merceria i memòria viva
Les festes majors de Sant Joan i Sant Pere, organitzades per la mateixa comunitat, eren l’orgull del barri. Música, sardanes, globus, xocolatades, balls i missa al carrer omplien l’agenda estiuenca. Noms com Baldiri Puiggròs, Isidre Albis o Blai Pañella encara ressonen com a referents d’aquesta vida col·lectiva. Blai recorda com, amb el seu cunyat, construïen un jardí efímer amb ciment i plantes per a les festes.
També hi passaven personatges singulars, com el “Cintero”, un marxant de vetes i fils amb una cistella més gran que ell, o el Pedro, el peixater. El pregoner tocava la trompeta per anunciar els bans municipals i feia sortir tothom al carrer.
El final: l’any 1968
La fi del Raval va arribar amb la construcció de l’autopista A-2. En pocs mesos, aquell espai ple de records i vivències es va esborrar del mapa. Només va sobreviure una petita part del carrer dels Sometents, algunes restes disperses, i un nom: carrer del Raval de Sant Mateu, creat l’any 1985 en un altre emplaçament per preservar-ne la memòria.
Avui, una petita evocació
Actualment, el carrer del Raval de Sant Mateu té un únic edifici: la residència per a la gent gran La Mallola, envoltada de camps on, fins fa poc, pasturaven tres ovelles d’un dels residents. Una anècdota rural en una zona totalment transformada, però que manté viva l’essència d’un barri que molts espluguins encara recorden amb estima.
L’any 2018, el Grup d’Estudis d’Esplugues va organitzar l’exposició “50 anys sense El Raval” al Casal de Cultura Robert Brillas, en record dels 50 anys de la desaparició d’aquest barri de Sant Mateu. Davant l’èxit de la mostra, el 4 d’octubre es va iniciar un cicle de conferències dedicat al Raval, amb una primera sessió sobre els orígens del barri a càrrec de Marta de Planell, de l’Arxiu Municipal d’Esplugues, i presentació de Lídia Verdier.
📚 Aquest article s’ha elaborat principalment a partir del llibre “Passejada pels vells i nous carrers d’Esplugues”, de Roser Camps (2017)
