Aquest carrer del barri de la Plana, batejat amb un cognom lligat als antics propietaris dels terrenys era un espai de vil·les d’estiueig
Passejar avui pel carrer de Francesc Llunell és fer-ho per un tram viu i actiu del barri de la Plana, però aquesta via, actualment envoltada de comerços i habitatges, amaga una història vinculada a les famílies que van urbanitzar la zona a principis del segle XX. Tal com recull el llibre “Passejada pels vells i nous carrers d’Esplugues” de Roser Camps (2017), el nom de Llunell forma part d’una llarga nissaga de propietaris, entre els quals destaca el marquès de Mudarra.
Origen del nom
El nom de Llunell apareix com a avantpassat a l’arbre genealògic de José M. de España i Orteu, marquès de Mudarra. Al segle XVI, la filla de Pere Llunell i Martí es casà amb l’apotecari Bernardo Flaquer. La seva filla, Mariona Flaquer i Llunell, es va unir en matrimoni amb Onofre Molines. Tots ells formen part de la nissaga dels avantpassats de la família propietària dels terrenys del barri de la Plana.
Tal com explica Roser Camps, va consultar documents d’aquesta família conservats a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet. Gràcies a aquesta recerca, va poder establir l’origen dels noms dels carrers Llunell i Quintana, així com dels antics noms de carrer de Molines i de Prior, també vinculats a l’arbre genealògic de la mateixa família.
Torres, pistes de tenis i estius d’abans de la guerra
La urbanització del carrer començà al mateix temps que la del conjunt del barri, a principis del segle XX. Com recorda Lourdes Escrig, veïna nascuda a la Plana, al tram que va del carrer de l’Alegria fins al de Joan Corrales, moltes de les cases eren torres d’estiueig propietat de famílies com els Paris, els Solanes o els Subirats. Al final del carrer, fins i tot hi havia una pista de tenis dels Starck, i al xamfrà amb l’actual rambla del Carme, s’hi alçava la Villa Emy, envoltada d’un gran jardí.
Entre els personatges recordats pels veïns hi ha en Jaume Marco, conegut com “en Pepito agutzil”, molt estimat al barri i amb un carrer dedicat a la Miranda, on més tard es va traslladar.
Del silenci residencial al bullici comercial
Després de la guerra civil, el carrer es transformà progressivament. L’aparició de noves cases i edificis va anar acompanyada de l’obertura de les primeres botigues. A més, el Ple municipal del 15 de setembre de 1944 va aprovar la instal·lació d’una fàbrica de sifons i gasoses als baixos d’una casa del carrer, propietat de Joaquín Paris Guilà.
A més d’aquesta, s’hi establiren altres petites indústries com Vitriform, de la família Udina, o el taller del senyor Palau, dedicat a la fabricació de material sanitari. Amb la construcció del mercat municipal, el carrer va guanyar vida i es va convertir en una artèria comercial amb sabateries, botigues d’electrodomèstics, ceràmica, dietètica i fins i tot una exclusiva botiga de regals i perfumeria de les germanes Escrig.
Canvis urbanístics i usos provisionals
Amb els anys, les velles torres van desaparèixer, substituïdes per blocs d’habitatges. Les voreres estretes han limitat la presència d’arbres, que només s’han pogut plantar en trams puntuals. Un episodi poc conegut és que entre 1979 i 1981, el carrer va acollir provisionalment una comissaria de la Policia Nacional, abans del seu trasllat definitiu a Cornellà.
Un carrer amb memòria
Avui, el carrer de Francesc Llunell manté la seva identitat com a eix comercial i recorda, en el seu nom i en la memòria oral, un passat vinculat a les arrels històriques de la Plana. El rastre d’aquestes famílies i les seves torres perviu en els arxius, però també en el relat col·lectiu dels veïns que, com Lourdes Escrig, ajuden a conservar-ne l’essència.
📚 Aquest article s’ha elaborat principalment a partir del llibre “Passejada pels vells i nous carrers d’Esplugues”, de Roser Camps (2017)
