Tres mesos després de venir a Barcelona a recollir un premi, l’aventurer d’Esplugues corre contra el calendari per arribar a la frontera xinesa abans que hi caigui l’hivern
Han passat tres mesos i mig des de l’última vegada que en vam parlar, quan recollia el Premi CRIT al millor creador de contingut esportiu en català i encara era a Istanbul, i com qui no vol la cosa, fa uns dies Enric Luzán Pi va coronar el coll de Khoburabot, a 3.252 metres d’altitud, en algun punt del centre del Tadjikistan. Repassem com ha arribat fins aquí...
-
Qui és l’Enric i per què va decidir caminar el món?
L’ENTREVISTA ABANS DE FER LA VOLTA AL MÓN A PEU
Turquia: setanta dies i el rècord de la seva vida
El 25 de maig va creuar a la riba asiàtica d'Istanbul i va començar a caminar cap a l'est. No va parar fins al 8 de juliol. 1.791 quilòmetres i setanta dies: el país on més ha caminat de tot el projecte.
Hi va batre el seu rècord de distància, 58 quilòmetres en un sol dia, en una contrarellotge cap a Samsun per arribar a una oficina de missatgeria abans que tanqués: hi anava a recollir el mòbil que s'havia deixat oblidat prop d'Istanbul. Hi va trobar la millor gent del viatge. Cada dia algú l'aturava a la carretera per convidar-lo a te, a un gelat o a sopar. Un botiguer li va pagar la compra a les fosques. Una família el va cridar des del jardí i el va acabar allotjant després d'una barbacoa. "Sabia que els turcs eren gent hospitalària, però no m'imaginava que fossin tan alegres".
Geòrgia i el dia que va haver de pujar a un cotxe
El Caucas el va rebre amb muntanya de veritat: colls de 2.240 metres dins el núvol i l'etapa amb més desnivell de tota la volta al món a peu, 1.800 metres en un sol dia pel parc nacional de Borjomi, acompanyat de cap a cap per un gos que se li va apuntar pel seu compte.
I el 25 de juliol, el dia 238 de repte, va passar el que no havia de passar mai. Vorejant un campament de pastors, uns homes li van fer entendre a crits que no continués i li van fer el gest de degollar-se amb el polze. No parlaven anglès. Van demanar a dos vehicles més que se l'enduguessin, i Enric Luzán va pujar a un cotxe per primera vegada en 238 dies: disset quilòmetres que fins llavors hauria fet a peu costés el que costés. "Estic trist havent de fer això, perquè fins ara havia fet tots i cada un dels quilòmetres a peu, però crec que podia haver sigut una qüestió de vida o mort".
Tres dies més tard entrava caminant a Tbilisi. Vuit mesos, uns 6.350 quilòmetres i dotze territoris des de plaça Catalunya, tots a peu: "Gaudirem de l'últim dia de poder dir-li a la gent: he vingut des de Barcelona fins aquí caminant", ja que tres dies més tard agafaria un avió.
L'avió que trenca la línia contínua
Ho havia anunciat una setmana abans. L'Iran és impossible per la guerra, el Turkmenistan no es pot creuar a peu, l'Afganistan queda descartat per seguretat, la frontera Pakistan–Índia és tancada i Myanmar és inaccessible. Així que l'Àsia la caminarà igualment, però amb salts, i renuncia a comptabilitzar-la com un dels quatre continents que exigeix el rècord. Validarà Europa, Austràlia, Nord-amèrica i Sud-amèrica: "Per mi, fer una volta al món a peu sense caminar com a mínim un tram llarg pel continent més gran del món li falta aquesta essència". Va passar una setmana a l'Uzbekistan esperant el visat tadjik i el 8 d'agost tornava a calçar-se la motxilla.
Tadjikistan i el túnel de la mort
El Tadjikistan se li ha convertit, en tres setmanes, en el gran capítol de l'aventura. L'han segrestat amablement uns desconeguts que se'l van endur de la vora de la carretera a un aniversari de setanta persones i li van servir un festí acabat amb xai. Ha pujat 1.700 metres fins als llacs de Kulikalon i hi ha plantat la tenda al que considera el bivac més èpic de tota la volta al món: una glacera reflectida a l'aigua i un arc de Sant Martí complet de punta a punta.
I ha fet una cosa que gairebé ningú havia fet mai: travessar a peu els cinc quilòmetres del túnel d'Anzob, conegut al país com el «túnel de la mort». És l'únic pas que connecta el nord del Tadjikistan amb la capital i es va obrir sense drenatge, sense ventilació i sense llum a la segona meitat: "Ha sigut l'estona més angoixant de tota la volta. Una de les pitjors coses que he fet mai i de les més perilloses".
D'allà va sortir amb noranta hores de diarrea del viatger i una aturada extra a Duixanbé. I el 19 d'agost el país el va vèncer: després de vint quilòmetres per una carretera antiga, va arribar a un punt on la via simplement ja no hi era. Se l'havia empassat l'embassament de la presa de Rogun. Va haver de recular un dia sencer.
237 quilòmetres amb l'Afganistan a l'altra riba
Dimarts va coronar el coll de Khoburabot, a 3.252 metres. A l'altra banda hi havia el Gorno-Badakhxan, la regió autònoma que ocupa gairebé la meitat del territori tadjik amb un dos per cent de la població. És el Pamir. Des d'allà i durant 237 quilòmetres, el camí segueix la frontera de l'Afganistan: el riu pel mig, una tanca amb filat de ganivetes i, a l'altra banda, pobles, escoles, motos i una bandera que ja no és la tricolor sinó la blanca dels talibans. Ell no creuarà, ja que no té visat afganès i el tadjik és d'entrada única, però s'hi passa el dia mirant: "Sembla un safari, això, eh. Tens aquí les tanques i tu vas mirant a la gent de l'altra banda què fa, com si fossin animalons".
La cara B són els militars, que no l'han deixat creuar dos túnels consecutius i l'han obligat a fer desviaments de tretze i de deu quilòmetres per pista, menjant pols darrere dels camions. I un cansament que, per primera vegada, admet obertament: cada dia mira quant li queda per acabar el país, cosa que no havia fet enlloc més. "Tadjikistan és un país que sí que és una aventura, però no sé si l'estic acabant de gaudir".
Ara ve la grava, els 4.000 metres i una carrera contra l'hivern
Un ciclista l'ha avisat que a partir d'ara s'acaba l'asfalt bo i venen entre cent i dos-cents quilòmetres de pista de grava. Després, la Pamir Highway pujant progressivament fins als 4.000 metres. Calcula creuar la frontera xinesa a mitjans de setembre i entrar al Pakistan per la carretera del Karakoram cap al 20. Si no hi arriba a temps, les fronteres d'alta muntanya tanquen per neu a finals d'octubre i el projecte quedaria aturat mesos. I hi va, per primera vegada en tot el viatge, admetent la por: "Estic una mica atemorit. No ens enganyarem, no m'ho estic prenent amb actitud positiva; s'ha de ser conscient de la veritat".
Des d'aquí no li podem fer res més que mirar-lo caminar, però fa nou mesos que ho fem cada dia, i ja el coneixem prou... Ho farà!
Des d’Esplugues.digital continuem seguint el recorregut pas a pas i postal a postal. I com sempre, recordem que si voleu acompanyar l’Enric, a través de L’Aixeta, per 8,5 euros al mes, us podeu subscriure al projecte i rebre una postal manuscrita des d’algun racó del món. Ara mateix, des d’un que costa de trobar al mapa.
