"Hem de reflexionar molt seriosament sobre si estem essent còmplices de l’especulació i mirem cap a una altra banda quan la misèria la tenim a tocar a la porta de casa"
El dret a l'habitatge és un dret fonamental i constitucional que, des de fa temps, és l'ase dels cops i se'l situa en un camp de batalla en el que no hi hauria d'haver d'estat mai. És cert que, en la gran majoria de casos, l'habitatge no ha estat un regal caigut del cel. Més aviat, sempre ha estat el resultat del sacrifici i estalvi de les famílies que es podien sentir orgulloses d'aquest esforç i que, en la gran majoria de casos, els hi permetia poder tenir una vida mínimament estable i poder tenir un futur i desenvolupament adequats. Però tot això es va començar a trencar quan les bombolles i les crisis immobiliàries es van creuar amb una societat àvida de consum i de millora econòmica, enlluernada amb el pensament de què el creixement de l'economia mundial, o no tan mundial, no tenia aturador.
El cert és que, en els darrers vint anys, l'habitatge, entès com a sostre de la vida de les persones, com a dret i dignitat dels seus habitants, ha derivat en un dels problemes principals de l'actual societat. El dret a gaudir d'un habitatge s'ha convertit en un dret inabastable que, ni treballant, es pot permetre adquirir o mantenir. Quan ens preguntem sobre les causes que han generat aquesta dificultat en l'accés a un habitatge digne, al final totes van a parar a la mateixa causa, l'especulació. Especulació dels que construeixen i promouen habitatges, especulació del que és propietari i vol especular i l'especulació dels totpoderosos bancs que, tot i obtenir anualment beneficis immensos, bloquegen les transmissions de les propietats que van embargar a aquells clients que no van poder pagar les hipoteques amb les que compraven o construïen els mateixos habitatges. És esgarrifós veure finques i blocs de pisos buits, que estan en mans de fons voltor i que només esperen l'oportunitat per seguir especulant.
El món de les promocions immobiliàries ha trobat, en els poders públics, el gran aliat per aconseguir modificacions dels plans urbanístics i, amb l'excusa de manca d'habitatge, estan construint de tal forma que veiem aparèixer una espècie de "nous" barris en zones on mai s'esperava construir i a preus desmesurats, només a l'abast de gent amb prou diners per afavorir l'especulació infinita. A més, l'administració local inclou espais per generar habitatge de protecció pública a preu quasi inaccessible per les classes socials menys afavorides.
I, mentrestant, augmenta el nombre de persones qualificades de "sense sostre", també dels desnonaments d'espais ocupats per molta gent que viu al carrer i que tornaran al carrer a viure en condicions inhumanes. Del jovent que no pot emancipar-se de la casa materna, tot i tenir un salari, i no pot plantejar-se tenir fills; o, per altra banda, l'abús dels preus de lloguer que desterra a una gran part de la població a causa del fenomen dels pisos turístics, perquè el criteri per poder llogar és tenir recursos molt per sobre del que seria raonable.
Com a societat, hem de reflexionar molt seriosament sobre si estem essent còmplices de l'especulació i mirem cap a una altra banda quan la misèria la tenim a tocar a la porta de casa; o si bé, hem d'impedir aquesta transformació urbanística que únicament està beneficiant als que tenen la butxaca plena i deixa fora del sistema a la resta. I amb aquest tarannà que tenen certs personatges de la vida pública i la privada de convertir els pobles de l'entorn metropolità en ciutats estàndards s'està provocant l'expulsió de la gent que s'estima el lloc on van néixer i créixer. Perquè el motiu de la manca d'habitatge no és dels nouvinguts sinó de la política d'afavorir la concentració humana en punts del territori perquè es promogui el fals valor de les coses que no tenen valor, oblidant que cuidar la terra i la seva gent és l'única forma de viure per preservar un present digne i un futur raonable.
-
Aquest article ha estat publicat originalment a la Crònica de la Vida d'Esplugues num. 737 com a Editorial


