Crònica d’un horitzó que s’enlaira massa ràpid
A la frontera amb Barcelona, allà on la Diagonal es difumina entre asfalt i muntanya, s’hi alcen dues torres que prometen per a Esplugues innovació i modernitat. Però quan la ciutat aixeca el cap, veu dues torres casi tan elevades com els preus de lloguer a Esplugues, i es troba menys muntanya i més especulació.
Les noves estructures —la Hotel Tower One i la futura Innovation Tower— arriben revestides de superlatius. Són, per cota (a nivell del mar), les edificacions més altes de Barcelona, símbols d’un “hub” d’innovació, salut i col·laboració publicoprivada. Així ho relaten als mitjans oficials però rere la superfície polida del discurs, hi bateguen preguntes que ningú sembla tenir pressa per respondre.
El luxe que s’enfila mentre el territori s’aplana
La Tower One neix com a “hotel”, però serà explotada sota el segell Aparto, especialitzat en residències d’estudiants amb tarifes que freguen —i sovint superen— els 1.300 euros mensuals. És difícil no veure en aquesta realitat un miratge de joventut globalitzada que pot pagar el que la majoria d’estudiants locals ni somien. I quin serà l’impacte d’aquests preus en el teixit social?
A Esplugues —i en bona part de Catalunya—, el problema de l’habitatge és una de les preocupacions més importants. ¿Quina lectura n’ha de fer la ciutadania quan veu que el que s’aixeca no són pisos assequibles, sinó col·livings premium que miren més cap a fora que cap al territori que els sustenta?
Capital, inversors i la música de sempre
La constel·lació d’inversors que s’esmenta són noms familiars. Cognoms i empreses que fa dècades que orbiten els grans projectes metropolitans. Molts periòdics els presenta com a motors del progrés, però eviten tota reflexió sobre la concentració de poder urbanístic o l’impacte d’aquesta dependència de capital privat en la planificació d’un espai que, en teoria, hauria de respondre a l’interès públic.
La música és la de sempre: milions invertits, metres quadrats, promeses d’atracció de talent. Però és una banda sonora que sona igual a Barcelona, a Madrid, a Milà o a París i la partitura sempre marca gentrificació, desigualtat i pujada de preus.
Una alçada que projecta ombres urbanístiques
Els promotors celebren que les torres seran “les més altes per cota”. Una mena de medalla simbòlica que amaga una veritat menys glamurosa: l’alçada no només es mesura en metres, sinó en impacte visual i ambiental. ¿Què significa per a la muntanya de Collserola l’aparició d’aquestes agulles d’acer?
El relat d’una innovació que no interpel·la
Ens volen vendre Porta Diagonal com la innovació que la nostra ciutat necesita. Però l’única innovació consisteix en l’ús d’anglicismes, cada cop més presents a la nostra llengua, com “coworking”,“lab-ready”, “hub”...
La ciutat com a aparador
Potser el problema principal no són les torres en si, sinó la manera com ens les expliquen. S’hi enumeren inversions, socis, dates, superfícies, sense que la mirada crítica hi trobi escletxa. S’hi parla de futur, però sense preguntar per a qui.
Esplugues, en aquesta narrativa, no és un espai per viure, sinó un producte. Un territori que s’ofereix, que es ven, que competeix.
I potser ens hauríem de recordar-nos que no totes les ciutats que creixen s’eleven.
Que algunes, fins i tot, s’enfonsen una mica.
