Luis Montilla: “Renaturalitzar les ciutats promou la desigualtat social”
L’any 2022 es van publicar les conclusions de l’estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA_UAB) liderat per la urbanista i geògrafa Isabelle Anguelovski, què, resumint, remarcava que renaturalitzar les ciutats promou la desigualtat social, ja que fa que nous habitants amb més recursos s’instal·lin a la vora d’aquestes noves zones verdes, expulsant als veïns i veïnes del barri amb un poder adquisitiu més baix. És el que coneixem com a gentrificació verda o “greentification”.
L’exemple més evident a Esplugues és “El Barco”, o com eliminar la consciència social i la història d’una ciutat, i promoure l’increment de preus immobiliaris i amb ells de la resta de béns de consum a la zona i l’aparició de nous projectes urbanístics què, per preu, allunyen a la població de sempre. El terme “gentrificació” no és nou; de fet va estar acunyat per Ruth Glass als anys 60. És un fenònem estructural, permanent i general, no local, generat per la pressió del mercat immobiliari o de les polítiques urbanístiques que arrelen en qualsevol ciutat i amb una forta entrada a la nostra ciutat. Arribat a aquesta conclusió em pregunto si s’ha de donar per “natural” o el que falta és consciència social i esperit de grup, de població resilient.
L’any 2008 la Generalitat va aprovar la regulació de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) per l’entorn del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès i Maresme, amb una previsió de construcció de 25906 unitats, i 14447 d’aquestes de protecció oficial sobre una superfície de 428 ha; estaven destinades a un creixement ordenat supralocal, i Esplugues, el seu govern local, va veure oportunitats i no conseqüències. I aquí estem! ARE Montesa, aprovat el 2009 i revisat l'any 2019, que construeix una nova ciutat i on s’intueix un paradigma de la gentrificació. Onze hectàrees per construir 2.105 vivendes que ens han venut per l’existència de 1059 protegides entre vivendes privades i de lloguer. I el que resulta tant o més important, 26.800 m² de zones verdes. I aquests 2 focus de bondat són els que vull obrir a debat.
En tota la propaganda institucional escolto el tema de les zones verdes... Potser si estàs llegint aquest article ets de la ciutat i ja t’has intentat passejar pels nous espais, i potser no t’hauràs torçat el peu en trepitjar les noves llambordes vermelles (el vermell en seguretat significa perill, apropiat per la zona) i potser ja hauràs vist que bona part de l’espai verd està fora del barri, proper a Can Boixeres o a Sant Ildefons, en els límits externs de les noves zones, darrere dels últims edificis que es construeixin, en forma de frontera, o són encerclats per carreteres d’alta densitat. Però aquesta propaganda el que sí que ha aconseguit és que el nou comerç sigui una cafeteria d’una cadena coneguda en expansió, de les que un cafè et pot costar un 40% més que a un negoci tradicional del barri, fet normal si un pis té un preu equivalent a entre 10 i 12 vegades el salari mitjà de la població, que és la que més creix en salari mitjà en poblacions de més de 40.000 habitants.
Això que seria una bona dada, s’ha de revisar quan veus la tipologia de població i barris d’Esplugues, amb zones com Finestrelles (altre pulmó verd com a propaganda institucional, del que es podria fer un monogràfic) amb vivendes per sobre dels 11.700 €/m², i la renda dels nous inquilins que dobla i triplica el salari mitjà tot i l’increment detectat, per no parlar dels barris de sempre, Ciutat Diagonal La Miranda, La Mallola, que segurament distorsionen l’estadística, perquè si un pondera 2.000 i altre 500, la mitja serà 1.250, però els preus es fan inabastables pel qual pondera menys, que probablement correspon al veí de tota la vida, i no és real (no he pogut obtenir dades georeferenciades de rendes per barris, el que em fa abstreure de la complexitat metodològica que correspondria a aquest escrit).
La gentrificació verda en tota la seva expressió; s’allunya la població de la zona i el negoci tradicional, i es busca una població més “xic” i amb un potencial econòmic diferent, àvida de zones verdes (tot i que sigui un segon nivell d’aquests barris comentats, però potser els nou residents no ho saben). És l’actuació sobre el territori i sobre els preus de polítics agermanats amb interessos allunyats dels residents (si us passegeu per algunes carpes de partits, d’aquestes esporàdiques que apareixen un dissabte en llocs concorreguts de la nostra ciutat, i estic evitant en tot moment sigles i noms, no us resultarà estrany trobar algun promotor habitual de la zona departint entre els polítics locals), que han mercantilitzat la nostra ciutat.
L’altre punt que destaquen és l’existència d'habitatge protegit... Lloable intent de fer veure què estem davant d’un projecte pensat per a la ciutadania, si no fos perquè en una ciutat sense gaires possibilitats de créixer i on la joventut té veritables problemes per adquirir una vivenda el poc terreny patrimonial municipal urbà és venc a promotores sense escrúpols (exemple la parcel·la 104-1 del sector Finestrelles, els anomenats “edificis fantasmes”, al costat del centre comercial Finestrelles) i es contribueix a l’enriquiment privat fins i tot en sòl qualificat, per compte d’utilitzar altres fórmules més avançades com la cessió d’ús o les societats mixtes per desenvolupar vivendes de lloguer social sense perdre la propietat pública o el control de la gestió, afavorint realment al ciutadà i evitant la gentrificació.
I la fórmula passa a vegades per permetre que promotors gestionin el terreny qualificat mitjançant la creació de cooperatives d’habitatge, com si això fos més social, què desnaturalitzen el sentit de la paraula cooperativa i converteixen en autopromotors a famílies i joves en l’adquisició de la seva primera vivenda. És llançar als lleons a joves famílies que no volen abandonar la població i han de córrer amb el risc que correspondria a les societats gestores d’aquests edificis (a nivell jurídic es fa referència al “promotor fantasma” quan es tracta aquest tema en aparèixer sempre com a societat gestora la promotora interessada), i sense protecció de l’administració local (només indicar que el sorteig de les vivendes de la parcel·la 104-1 de Finestrelles indicada, es va fer el juliol del 2022 i possiblement no es lliuraran fins al setembre de 2026) que descaradament es posa de costat de les promotores pel desig mercantilista d’aquestes operacions (s’ha de sufragar l’auditori, els carrils bici...).
Si fas la temptativa de conversar sobre aquestes qüestions amb els responsables municipals observes que confonen la transparència de l’administració amb tenir un portal (no obstant millor tenir-lo, perquè com més observants ens sentim millor actuem, o no de qualsevol forma), però es fa palesa la inactivitat enfront de qui incompleix un plec de condicions o perjudica amb la seva actuació, no s’atenen a denúncies o s’aplica el dret urbanístic per copejar al contrari o trobar raons per actuar sense pensar en la ciutadania, i d’aquí l’atac sistemàtic a l’arbrat de l’avinguda Cornellà, el desmantellament de l’entrada a Villa Victòria o la desaparició de l’escultura urbana “Argo” de la Rambla Carme, de l’escultor Manuel Marzo-Mart (abandonada i desfent-se al costat del col·legi Folch i Torres, entre fang i material de les obres de l’ARE). Per qui no conegui l’obra, aquest autor té art públic a Molins de Rei, Blanes o Manresa, i aquest atac també és fruit de la gentrificació: l’art conceptual deixa pas al nou art, el mastodòntic macroprojecte urbanístic. I continuem ara a l’avinguda dels Països Catalans, amb la Nestlé com a principal beneficiari.
Cap a on anem Esplugues?
