Miro la pàgina en blanc. Tinc al davant la tasca de formular idees, escollir paraules i compondre frases. M’imagino, per un moment, de després d’acabar el text algú pitgi el botó d’esborrar i tot quedi en blanc altra vegada. Una vegada em va passar i vaig perdre la feina de quinze dies. Només en va quedar el buit. La mateixa absència que deixarà l’edifici El Barco quan sigui enderrocat. Allò que desapareix mai no es pot recuperar. Aquest blanc serà farcit amb una altra història, la de l’ajuntament, no pas la nostra.
L’origen de l’edifici el trobem el 1949, quan va ser construït per donar sostre als emigrants que venien d’Andalusia, alguns dels quals treballaven a l’antiga fàbrica de ceràmica. Durant molts anys vaig veure la fàbrica abandonada, que semblava un galliner. L’Ajuntament la va restaurar el 2010. Ara hi tenen part de les oficines municipals. Es diu La Baronda i la tinc sota la meva finestra. Des d’aquí veiem les seves activitats, festes, programes, el seu pàrquing enorme, mentre que el nostre l’han deixat a la meitat i ens han cosit amb multes.
D’aquells emigrants andalusos en queden molt pocs entre nosaltres, però sí que hi ha els seus descendents. Ara, la majoria som llatinoamericans, marroquins, catalans de segona o tercera generació i xarnegos com jo. Vaig venir aquí per elecció, m’agradava l’edifici, les vistes i la forma de vida que brollava de les seves parets. En certa manera, aquesta casa solitària em recordava la de l’Alícia, amb ulls i boca. Vaig firmar el primer contracte el 2003, malgrat que ja feia anys que hi vivia.
El 2013 vaig canviar de la segona a la tercera planta, i vaig guanyar-hi alçada i una habitació més. Aquí he tingut els meus fills. Tots dos han corregut pels passadissos allargassats que donen forma al barco, aquesta mena de mirador comú. Aquí és casa seva, i no la volen deixar. Per què? Quin encant té, aquesta casa abandonada per la propietat i sotmesa a pressió per l’Ajuntament? Com és que s’hi volen quedar malgrat que la pintura exterior està escrostonada, hi ha esquerdes i alguns corredors estan apuntalats?
Aquí tenim llum des que surt el sol fins que es pon, i hi ha tanta tranquil·litat que se sent el cant dels ocells, alguns dels quals fan niu estacionalment entre les persianes de casa meva. Les vistes arriben fins al mar, per l’est, i fins les muntanyes per l’oest. L’aire és net i, a l’estiu, n’hi ha prou d’obrir alhora la porta i una finestra per obtenir un ventilador magnífic. Però potser el millor són els corredors, perquè amplien l’espai de la casa i són lloc de trobada dels veïns. No hi ha dia que no ens hi trobem uns quants xerrant, prenent el sol, els nens jugant o aprenent a caminar. Sí les nostres cases són com camarots, el passadís és la borda i la riera és la nostra badia. Aquí neix i mor gent, com en tantes d’altres cases, com en tants d’altres mars. En aquests 20 anys molts han marxat i n’han arribat d’altres de diferents països. Els lloguers són baixos, i això ens alleuja a molts de nosaltres; però amb aquests lloguers n’hi hauria prou per pagar part de la rehabilitació en els propers 30 anys, si no tota sencera. Perquè som 38 famílies.
Però l’Ajuntament fa el sord. No ens ha ajudat mai. Al contrari, ha permès que El Barco s’hagi ha anat degradant, perquè podria haver forçat el propietari a fer el manteniment adequat de les estructures i els ornaments de l’edifici. Tampoc sembla que els amoïni gaire la memòria de la ciutat, perquè El Barco és dels pocs elements que queden d’allò que vam ser. Quan vaig arribar aquí, hi havia el Bar Catalunya a la cantonada on comença el pont, i cases d’una sola planta, com la carnisseria o el forn de pa. Tot va anar a terra. Al seu lloc hi ha un edifici de sis plantes, impersonal com tants d’altres. Amb l’enderroc d’aquestes construccions, Esplugues ha anat perdent el record de la immigració i el seu caràcter popular.
Diuen que ens traslladaran a altres pisos. Caldrà veure a quants i en quines condicions, perquè dubto que hi incloguin les 38 famílies. Més aviat sembla que es trauran de sobre aquells que tinguin contractes posteriors al 2006, quan va començar el procés d’expropiació. En qualsevol cas, el trasllat dels veïns a zones menys agraïdes ha estat una constant en totes les reformes urbanístiques. És el que es coneix com a gentrificació, “una estratègia de l’urbanisme neoliberal que consisteix en la lògica de buidar el territori de la població prèvia (definida com a portadora de degradació i econòmicament insolvent) per omplir-lo de nous usuaris i residents amb un capital econòmic molt superior”*. En fi, que quan ens facin fora, La Baronda i les oficines de l’Ajuntament tindran tot el parc per a ells i ja no els farà nosa la nostra roba estesa.
*Franquesa, J. Vaciar y llenar, o la lógica espacial de la neoliberalización. Revista Española de Investigaciones Sociológicas. 118.2007
Per què l’ajuntament vol esborrar del mapa El Barco?
Un primer argument és que l’expropiació del Barco va ser sol·licitada pel propietari i això, a diferència de la Baronda obliga l’Ajuntament a enderrocar-lo, perquè està qualificat com a zona verda. D’acord, però com és que l’Ajuntament es va afanyar a expropiar La Bornda i no el nostre edifici? El govern municipal diu que l’expropiació ha costat 3,6 milions i ja no es pot gastar més. Cal que els recordi els 13 milions que va costar la rehabilitació de La Baronda, pagats per TAU-Icesa a canvi d’obtenir de l’Ajuntament la concessió per gestionar el centre durant 40 anys?
Un altre argument és que El Barco es troba en una zona verda, però l’Ajuntament no va dubtar a reconvertir en sòl urbanitzable la zona verda de Collserola (el Pla Caufec-Porta BCN). En aquells terrenys s’hi estan construint apartaments de luxe, i l’Ajuntament rep a canvi 6.500 metres quadrats per fer-hi oficines valorades en 14,3 milions d’euros, a banda de 4,6 milions més, que fan un total de 19 milions. Ningú no dubta que la majoria absoluta que el PSOE ostenta des de 1979 li permetria modificar l’expedient del Barco, requalificar la zona i rehabilitar-lo; per no parlar de les ajudes dels Fons Europeus per a la rehabilitació d’edificis i eficiència energètica, ben coneguts pels responsables urbanístics de l’ajuntament.
Finalment, l’Ajuntament argumenta que l’edifici es troba en ruïna urbanística, però no en ruïna tècnica, per què si ho fos, no ens haurien desallotjat fa anys? La rehabilitació és possible si hi ha voluntat. És més, podria ser un exemple del qual Esplugues es podria sentir orgullosa i es podria convertir en un referent d’urbanisme integrador i sostenible. L’edifici té el potencial per ser objecte d’un concurs d’arquitectura i esdevenir un model de gestió eficient, amb habitatge social. S’hi podria combinar l’ús particular amb el col·lectiu, gràcies a la distribució dels seus passadissos i s’hi podrien fer horts ecològics. En fi, les possibilitats són obertes. La pitjor és la piconadora, que destruiria més de 70 anys d’història i una manera de viure. Tothom sap el que costa crear, i que ràpid és destruir.
Aquest petit vaixell, vell, gastat, però encara robust i mariner representa una esperança contra les construccions verticals, que a poc a poc van desdibuixant Esplugues. Si deixem que l’enderroquin quedarà un buit, una pàgina en blanc que no tornarà.
