Entre natura i tradició, aquest carrer conserva la memòria d’un antic llinatge i la llegenda que inspira els gegants d’Esplugues
Entre la carena de la muntanya de la Torre i el Pla de les Bruixes, i amb vistes privilegiades sobre la vall de Sant Just i el Pla del Llobregat, s’estén el carrer de Picalqués, un dels racons més elevats i singulars d’Esplugues. Però més enllà de la seva tranquil·litat actual, aquest vial guarda una profunda petjada històrica i simbòlica, que va des de l’edat mitjana fins a una llegenda immortalitzada en les figures dels gegants locals.
Un cognom amb arrels medievals
El nom “Picalqués” prové d’un antic llinatge català documentat des del segle XII. Segons recull mossèn Esteve Carbonell a la seva Monografia Històrica d’Esplugues (1949), un tal Pere de Picalqués, el 1165, va cedir una peça de terra amb vinya a la Seu de Barcelona situada “in termine de Speluncis”, l’antic nom d’Esplugues. Al cap d’uns anys, Ramon de Picalqués apareix en una sentència sobre una casa en aquest mateix terme.
Al segle XVIII, la família noble comte de Darnius de Picalqués tenia la seva residència habitual a Barcelona, però conservava una torre d’estiueig prop del camí del Raval a Pedralbes, en terres d’Esplugues. El masover que l’atendia era Josep Farrés, que hi vivia amb la seva família.
Un carrer obert cap a la natura
Tot i les antigues referències documentals, el carrer de Picalqués no es va urbanitzar fins a finals del segle XX. El Ple del 16 de gener de 1991 va aprovar el projecte urbanístic fins al carrer de José Echegaray, dins del barri de La Miranda.
Aquest vial és el més septentrional d’Esplugues. Neix a la Creu d’en Candeler, en terme de Sant Just, i ressegueix la carena de la muntanya de la Torre fins a baixar en direcció al Pla de les Bruixes. La seva ubicació fa que ofereixi vistes excepcionals tant sobre Sant Just com sobre el pla del Baix Llobregat.
Un paisatge agrícola avui desaparegut
Abans de la urbanització, aquesta zona formava part del paisatge agrícola d’Esplugues. Al vessant santjustenc, la família Llorens de cal Carratxec treballava vinyes i ametllers que pertanyien a la masia de Can Biosca, una de les històriques del sector.
Una llegenda que cavalca encara pels carrers
A mitjan segle XV, Esplugues de Llobregat era encara un petit nucli rural, amb camps, rajoleries i masies. A la part alta del poble hi havia el castell dels Picalquers, una família poderosa i rica. L’hereu era el jove cavaller Mateu, elegant i admirat, que sovint passejava amb el seu cavall Quim.
Mateu es va enamorar de la Marta, filla de l’hostaler de Santa Marta, un hostal situat al Raval de Sant Mateu i molt freqüentat per la gent de la contrada. El vincle entre els dos joves, però, va topar amb la dura oposició de la família del cavaller, que no acceptava una unió amb una hostalera. Malgrat la prohibició, els enamorats van mantenir el tracte en secret, amb l’ajuda de la Caterina, una amiga de la Marta.
La vigília de Sant Joan, el Mateu va decidir fugir amb la Marta. La cita era a les ruïnes del monestir de Santa Magdalena, a tocar del camí de Sants. El cavaller hi acudí a cavall, però en plena foscor un soroll sobtat (que la tradició atribueix a un fantasma o a l’ànima en pena) va espantar l’animal. El cavall, desbocat, es precipità pel barranc dels Rajolers, i el jove hi va perdre la vida.
La tragèdia marcà la Marta, que, segons explica la tradició, va consagrar la resta de la seva vida a l’ajuda dels malalts i necessitats.
Aquest llinatge històric ha traspassat el temps i s’ha fet lloc a la cultura popular espluguina gràcies a la llegenda del cavaller de Picalquers, protagonitzada per en Mateu, na Marta, la Caterina i el cavall Quim. Són figures del conjunt de gegants d’Esplugues que, cada Festa Major, ballen pels carrers i mantenen viva una història d’amor impossible i tràgica que forma part del patrimoni llegendari de la ciutat.
📚 Aquest article s’ha elaborat principalment a partir del llibre “Passejada pels vells i nous carrers d’Esplugues”, de Roser Camps (2017) i del llibre “Esplugues de Llobregat. Monografia històrica”, de Mossén Esteve Carbonell (1949)
