Quan diumenge de matí em vaig alçar amb la intenció d’anar a caminar -fer camí s’ha convertit en la meva forma de lluitar contra el colesterol i el sobrepès però també es revela com una excel·lent manera d’ordenar les idees- pensava en escriure un article commemorant Sant Jordi. Alhora pensava en quants escriptors estarien considerant fer exactament el mateix. Inclús pensava en quants escriptors voldrien començar el seu article amb la constatació, com faig jo ara, de la poca originalitat d’escriure un article el dia de Sant Jordi quan eres un autor a qui li acaben de publicar un llibre.
En el meu cas aquest és el segon Sant Jordi que tinc una novel·la al carrer. El 2017 va eixir al mercat ‘elogi de l’speed’ publicat per Descontrol Editorial (Ibai, salutacions!) i enguany ha aparegut ‘el Diego’, publicat per l’editorial bisbalenca Lluny del Ramat (Rafel, una abraçada!) i és difícil amagar la il·lusió d’anar a signar llibres en dia tan assenyalat. I tot això sabent que, en realitat, la probabilitat de vendre algun llibret a la paradeta és reduïda, si descomptes els que et compren els teus amics i coneguts que, amb la militància que dóna la coneixença, volen fer-te costat.
Però també pense en totes eixes paradetes de llibres, en les paradetes de les xicotetes editorials i llibreries. En eixe senyor o senyora que ha publicat un llibre sobre la indústria del seu poble o sobre la festa major. En les novel·les històriques que es centren en anècdotes xicotetes de comarques xicotetes però que, des del punt de vista de l’autor, representen un fet cabdal en la construcció de l’imaginari del seu territori. Llibres, en fi, d’economia i política que poden ser, o no, capítols d’un Treball de Final de Màster a una universitat. La història d’Esplugues de Llobregat, els roders del Montseny, el pistolerisme a la ciutat d’Elx, una història d’amor que l’autora situa hàbilment entre Parcent i Murla, l’anàlisi econòmica del turisme a Benidorm entre 1960 i 1973… Tot de llibres editats o autoeditats que els seus autors defensen amb orgull i que creuen (que creiem!) que aporten alguna cosa a eixe ens difícilment identificable que és la cultura, en general, i la cultura en català, en particular.
I ara les dificultats. Eixe Sant Jordi xicotet no troba més publicitat que la que els seus autors i editors li poden o li volen fer. Missatges al Twitter, posts a l’Instagram, els més atrevits potser facen algun Tik-Tok… i també estan els cartells que els mateixos autors, armats amb un rotllo de cel·lo, s’encarreguen de penjar allí on creuen que pot haver algú interessat per l’obra i que avisen de les properes presentacions del llibre en qüestió. Tot i el meu el meu escàs coneixement del món editorial he pogut entreveure un parell de coses. La primera d’elles és que més enllà del boca-orella és la distribució dels llibres qui acaba de dotar de visibilitat una obra. Difícilment podrà comprar algú un llibre que no veu a les prestatgeries de la llibreria; supose que les vendes per internet han crescut molt però també hauríem de concedir que si ho fiem tot a aquest canal i abandonem les llibreries és cosa de dues generacions -Dausà, et furte la idea- que s’acabe això de publicar llibres en valencià.
La segona, és que tot aquest voluntarisme (d’autors, llibrers i editors, vull dir) té un recorregut molt curt si al darrere no hi ha una via de guanyar-se la vida. Escriure un llibre és complicat; editar-lo i donar-li la forma final, corregir-lo, maquetar-lo… no estem parlant de tasques senzilles que puguen fer-se de qualsevol manera. Com que requereixen de temps i d’afecte un ho pot fer amb l’aliment de la il·lusió només un temps determinat. Després de la il·lusió han de vindre els euros i, si aquests no arriben, és lògic que la gent abaixe els braços.
No sé com pot resoldre’s açò; llegia l’altre dia un article de Miquel Bonet que em va parèixer crític amb el sistema de premis literaris en català. Però alhora em semblava que, en realitat, fora dels premis hi ha ben pocs beneficis a repartir. Les tirades dels llibres rarament són de més de 2000 exemplars i abunden les que són de pocs centenars. Que un llibre en valencià (en català, vull dir) venga més de 10.000 exemplars (ara pense en Noruega de Rafael Lahuerta) és un èxit sense precedents i estic convençut que hi ha molts llibres bons (molt bons) que no esgoten les seves modestes tirades, no tant perquè els hi falte qualitat sinó perquè els hi falta visibilitat.
No crec que la solució estiga en editar menys (com autor que acaba de publicar un llibre, aquesta idea em sembla nefasta) però sí que crec que ha d’haver alguna manera de distribuir millor allò que s’edita, de fer-ho arribar a més persones a través de més llibreries, arreu de tots els territoris on es parla valencià. Perquè jo tinc l’optimista teoria que la gent sí té ganes de llegir, però que és l’oferta la que no acaba de donar a cadascú, a cada lector, el que li toca.
En fi, espere que hagueu tingut una bona diada de Sant Jordi. Una bona diada xicoteta de Sant Jordi. I vull enviar una gran abraçada als autors xicotets i les llibreries xicotetes i les editorials xicotetes que diumenge, amb il·lusió, van estar presents a les paradetes de Catalunya, de les Illes, del Rosselló, de l’Alguer o del País Valencià. Venent llibres i roses, mostrant l’orgull il·lusionat de tindre un llibre que defensar.
Esplugues de Llobregat, 26 d’abril de 2023.