Dijous 22 febrer 2024

Entrevista a Juan Miguel García, veí escriptor d’Esplugues

10 de febrer de 2024 · Temps de lectura: 9 minuts

Juan Miguel García ens presenta “el Diego”, una novel·la que ens submergeix en la recerca dels absents, l’art i els límits

Nascut a Vila Joiosa, País Valencià, i actual veí d’Esplugues de Llobregat, aporta la seva experiència com a doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals a la seva obra literària. La seva carrera com a docent, tant a l’Institut Severo Ochoa d’Esplugues com a la UAB, reflecteix una comprensió profunda del teixit social i cultural contemporani.

La seva darrera novel·la, “el Diego”, és una obra que ens submergeix en el món de la Barcelona més autèntica i marginal. El llibre narra la història de Nada Godoy, una estudiant de belles arts que desapareix misteriosament mentre treballa en la seva tesi. El periodista Manel, amb aspiracions literàries, s’endinsa en una investigació que l’arrossega a descobrir connexions inesperades entre diverses desaparicions. Paral·lelament, Pau Roger i Kike, en una odissea carregada de realitat i toxicitat, recorren els carrers del barri Gòtic de Barcelona, on es troben amb personatges enigmàtics i sorprenents. Descrit per Jordi Dausà, qui ha escrit el pròleg, com un mosaic costumista i una novel·la coral que es mou entre el gènere negre i la descripció vívida d’una Barcelona underground, “el Diego” promet ser una obra que no deixarà indiferent a ningú, mostrant la cara més crua i vibrant de la ciutat.

Juan Miguel García ens presenta “el Diego”, una novel·la que ens submergeix en la Barcelona més autèntica i marginal

Juan Miguel, com va sorgir la idea de ‘El Diego’ i què et va motivar a escriure aquesta novel·la?

Jo ja havia escrit una novel·la anterior, ‘elogi de l’speed’, que prenia com a base argumental un relat en forma de primeríssima persona; algú podria dir en forma de dietari o en forma d’autoficció. En tot cas jo mai he sigut conscient d’estar fent autoficció i l’autoficció, com a gènere, tampoc m’interessa especialment, ja que entenc que en ‘elogi de l’speed’, tot i haver passatges que han esdevingut en la vida real de manera semblant a com estan contats en el llibre, la fabulació pesa més que els aspectes autobiogràfics. Des d’aquest punt de vista, ‘el Diego’ era un pas més a l’hora d’allunyar-me de la primera persona com a recurs narratiu.

El que volia contar a ‘el Diego’ era la història d’una recerca. A mi m’agrada dir que els personatges busquen la bellesa però la realitat és que el que els personatges busquen no sempre ho troben i, de vegades, troben coses que no estaven buscant.

Quina relació té Esplugues amb la novel·la? I amb tu?

La novel·la, en realitat, està composta per quatre històries que es troben, que es creuen, en algun moment. Una de les quatre històries, la que està contada en primera persona, és un retrat de la meva quotidianitat en un moment de la meva vida en el que conec a la meva parella i al meu fill major, que viuen a Esplugues de Llobregat. Per tant, Esplugues apareix com a escenari; al principi de manera desapassionada, més tard d’una forma més emocional. Aquest coneixement d’Esplugues em permet situar altre capítol a la part de la ciutat coneguda com l’emissora o reflexionar sobre els centres comercials i la política local. No vull dur a engany al lector; aquestes reflexions són purament circumstancials i en cap cas constitueixen el centre de la història, però hi són. Actualment visc a Esplugues de Llobregat, amb la meva dona i els meus fills.

Trobem una portada que qualsevol persona associaria al futbol. Quin paper juga? Per què aquesta decisió?

Amb Rafel Casas, l’editor de Lluny del Ramat, l’editorial empordanesa que ha editat el llibre, sempre ens fem la broma que el llibre no és un llibre de futbol, tot i que jo en alguna fotografia promocional he aparegut posant amb una pilota. Efectivament el llibre no tracta de futbol. La figura de Diego Maradona apareix en les quatre històries com a eix vertebrador; no apareix com a addicte i tampoc apareix com a futbolista. Apareix com a artista, perquè el Diego és també una novel·la que tracta de reflexionar sobre el concepte d’art.

En la teva novel·la, Maradona serveix com a fil conductor. Com vas integrar aquesta figura icònica en les teves narratives, i quina importància té per a tu personalment?

M’encanta el futbol i m’encanta, concretament, Diego Maradona. Al llibre hi ha també reflexions sobre futbol tot i que, com he dit més amunt, el Diego no és un llibre de futbol. Diego Maradona va ser un dels primers futbolistes dels quals tinc memòria; estèticament el seu joc em sembla sublim, però la seva figura com artista crec que excedeix el que va significar com a futbolista. No és únicament el que va fer al mundial de 1986, on va liderar el seu equip fins la victòria; jo defense que la seva silueta crepuscular al mundial d’Itàlia de 1990, on torna a conduir el seu equip fins la final, tot i la derrota contra Alemanya, és el que acaba de fer d’ell un heroi en termes literaris. Quan escrivia la novel·la, a les quatre històries, anava apareixent Diego Maradona. Hi apareixia, altra vegada, de manera integral i fent, en ocasions, de lligam entre les distintes parts, dotant-les de coherència. Des d’aquesta òptica em va resultar senzill integrar-lo, perquè en cap cas vaig tindre la necessitat de forçar la seva presència.

La teva obra té una estructura que juga amb quatre històries interrelacionades. Quin va ser el repte més gran en l’elaboració d’aquesta estructura complexa?

Les quatre històries les vaig escriure de manera integral; vull dir, cap d’elles va precedir les altres i, des d’aquest punt de vista, l’entramat em va resultar senzill. No va ser cap repte, potser perquè la meva manera d’escriure, però també la de pensar, és un xic fragmentària. Jo li dic escriure a trossos. Vaig generant la història fragment a fragment perquè van interessant-me diversos motius al mateix temps.

Comentes que escrius ‘a trossos’ a causa de les teves inquietuds i interessos diversos. Podries explicar una mica més sobre aquest procés creatiu?

Soc graduat en belles arts; un dels exercicis artístics que -almenys mentre escrivia el Diego- practicava quan disposava de més temps, era la pintura. La meva pintura és molt semblant a les meves històries. És una pintura fragmentària, on trossos d’un quadre poden passar a altre. Faig reserves que, més tard, poden aparèixer a la llum quan retire altres trossos de pintura o de matèria. De la mateixa manera que a la literatura, el procés de fragmentació no em sembla estrany; el visc de manera natural, és la meva manera de fer. En el cas de la pintura l’objectiu no és, necessàriament, la bellesa, però en moltes ocasions el resultat final al quadre em resulta estètic, i he de reconèixer que, sovint, acabe buscant l’equilibri a través d’estratègies geometritzants. Supose que en el llibre passa també això quan, cap al final, les històries que semblaven separades prenen sentit les unes amb les altres.

Com influeix escriure en valencià en la teva narrativa i quina importància té per a tu mantenir viva aquesta llengua?

No tinc cap intenció de ser un activista de la llengua però, tal i com està la situació del català, em sembla que fer-lo servir en un producte cultural, sense voler-ho, ja et converteix en una mena d’activista o de referent. Jo escric en valencià perquè és la meva llengua, és la llengua amb què em comunique amb els meus pares o amb els meus fills; és la llengua amb la que pense, amb la que treballe. Siga com siga, en aquest tema, els que són realment valents, més que els autors, diria que són els editors. Fer una aposta pel valencià en un context en què, sembla, s’aguditza el seu estatus com a llengua minoritzada, és molt arriscat.

Has utilitzat diverses localitzacions reals com Sant Feliu de Guíxols, Esplugues, i altres. Com aquests llocs han influït en la trama i el desenvolupament dels personatges?

He escrit sobre llocs que conec bé; perquè hi he viscut o perquè els he visitat amb freqüència. En general, quan escrivia el Diego, em preocupava bastant la versemblança d’allò que contava. No em preocupava que fora cert ja que, com he dit més amunt, en una novel·la l’autor té tot el dret, i el deure inclús, a fabular; però sí que em preocupava que el lector pensara que, efectivament, allò podia ser veritat, que podia ser real. Per a fer això les localitzacions, els escenaris, havien de ser fidels a la realitat. No únicament des d’allò material –què hi ha en un lloc, de quin color és…- sinó, sobretot, des d’un punt de vista subjectiu o emocional. No sé explicar-ho millor, però el que intentava és que els llocs retratats al llibre ho foren no només quant al paisatge sinó, més bé, quant a allò vivencial.

Quina ha estat la recepció de ‘El Diego’ fins ara, tant per part dels lectors com de la crítica?

Pel que fa a la crítica ha estat bona; aquells que l’han llegit els ha agradat i això és certament satisfactori, sense falsa modèstia. Comercialment em falten dades i és l’editor qui ens podria parlar de números però, en tot cas, aquests números encara poden millorar. Farem alguna presentació més i també confiem en el boca-orella.

Després de ‘El Diego’, quins són els teus plans per a futures obres? Tens alguna altra història en ment que vols explorar?

Tinc un parell de projectes en guaret, ambdós els he començat i espere poder trobar el temps i les energies per a enllestir-los. M’agradaria fer-ho al llarg d’aquest any però tot depèn, precisament, del difícil encaix entre el temps de treball, el temps familiar i el temps d’oci. Al final, per escriure, un només troba moments liminals que no sempre es poden aprofitar.

Finalment, quin missatge o experiència esperes que els lectors obtinguin de ‘El Diego’?

Espere que gaudisquen de la seva lectura, almenys tant com jo vaig gaudir escrivint-lo.

Deixa un comentari

Descarrega l’APP d’Esplugues.digital per poder deixar un comentari

PUBLICITAT:

més notícies